L'origen, part 4: El 2CV T.A.R.D.I.S. Finale.

Seguint amb l'aventura, anem mons pares i jo cap a l'Esquirol, allà on estava el candidat. Un cop allà, trobem el cotxe plantat amb la família del propietari i ens expliquen una mica la història del cotxe. Resultava ser el cotxe de soltera de la dona del venedor, que amb el temps es va deixar de fer servir i que ara sols l'arrancaven esporàdicament o per moure's pel poble de tant en tant. L'home procedeix a obrir el capó i jo, com fem tots els homes, procedeixo a mirar dins i a fer-me l'entès quan era la segona vegada que veia un motor de 2CV i no sabia ni on estava el carburador. El que sí que tenia clar és que havia de buscar òxid, i vaig procedir a tirar-me per terra i fotre'm per sota del cotxe a veure què veia. No vaig veure res escandalós que em fes tirar enrere i vaig dir a aquella família encantadora que ho tindria en compte i que alguna cosa els diria. 

Marxem d'allà, jo amb papallones a la panxa, i decidim parar a un bar del poble a fer un beure. Es va fer un silenci d'uns 30 segons i va començar una conversa que va anar més o menys així:

- Papa: doncs el cotxe està francament bé...

- Jo: la veritat és que sí, és dels millors que he vist si no el millor

- Mama: i la pintura és preciosa!

- Jo: cert, ben cert...

- Mons pares alhora: t'agrada moltíssim, oi?

- Jo: efectivament.

Després d'uns altres 30 segons de silenci, decideixo que aquest serà el meu cotxe i truco al venedor. Li dic que el vull tornar a veure, si fóra possible, que hi havia alguna cosa que volia comprovar. Un cop allà li deixo anar la frase "si la ràdio funciona, me'l quedo". Funcionava (i encara funciona). Ens vam donar la mà i era (de manera encara no oficial) l'orgullós propietari d'aquell cotxe. Concertem una altra cita per enllestir tota la paperassa i fer el pagament, quedava també pendent passar la ITV. 

Aquell dia de festa era per anar a Madrid a veure un 2CV, per sort es va poder aprofitar.

Passen els dies i les hores a càmera lenta dels nervis, però arriba el dia. 

 

 Ens plantem a Manlleu amb el cotxe preparat, la ITV passada i ens dirigim de cap a la gestoria i el cotxe ja és meu (de fet és de ma mare, per edat i històries de l'assegurança era millor així) i al moment de fer la transferència, veiem que trigaria dos dies a fer-se, ja que érem d'entitats bancàries diferents. Decidim que és millor esperar que es faci efectiva per estar tots còmodes i dos dies més tard, la meva mare i jo ens plantem en tren a Manlleu, finalment el cotxe era meu i tornem rodant cap a casa. Minuts després, parem i es fa la primera fotografia amb el cotxe.

Literalment em tremolaven les cames de l'emoció.

Enfilem cap a casa i arribem, en contra d'alguns pronòstics, sense cap mena de problema.

Abans d'acabar el capítol, per què es diu aquest blog El 2CV Tardis? Doncs perquè el color de la pintura em va recordar a la cabina del Doctor Who (probablement la meva sèrie preferida) i aquell dia, ja no sé si a propòsit o de casualitat, duia una samarreta de la sèrie. Tu també veus la semblança?

Time And Relative Dimensions In Space. T.A.R.D.I.S.

Final de "l'origen".