L'origen, part 3: L'he trobat!

 Ja ho tenia fixat, el 2CV arribaria. Era sols una qüestió de temps. Amb això clar, comença el procés de recerca i de filtratge d'entre totes les cabres que podria trobar pels internets. Haig de reconèixer que tot el procés de recerca i investigació m'agrada molt, sobretot el fet de fer-me llistes de candidats i anar rumiant de quin em sortiria més a compte. 

Inicialment, buscava exclusivament els que fossin grocs i amb els fars quadrats, perquè així era el que van tenir els meus tiets, i tota la resta quedava descartada. I el vaig trobar, per a la meva gran sorpresa, un 2CV que podria haver sigut perfectament el que van tenir els meus tiets, estava a Salou. Tot ben decidit, parlo amb me mare (que es torna a apuntar a l'aventura sense gaire pensar) i amb el meu altre tiet (que treballa a una foneria, que de ferro n'entén molt i també li agrada emmerdar-se). Concerto dia, lloc i hora amb el propietari i cap a Salou falta gent. M'explica el propietari la història del cotxe després d'una ràpida presentació i m'ofereix conduir-lo. Evidentment dic que sí. Feia setmanes que practicava com funciona el canvi i allà em trobo, per primera vegada des de ves a saber quan en un 2CV i al seient del conductor. No el recordava tan estret, però tot semblava al seu lloc, exactament com ho recordava (sols que ara sí que arribo als pedals). 

Decideixo començar a moure el cotxe i ja sols de posar primera sona una rascada eixordadora que ja m'arrufa el nas. El venedor m'adverteix que vagi amb compte i que premi bé l'embragament (cosa que ja feia) i el vehicle es comença a moure. Poso segona i tot perfecte, les sensacions són ben estranyes, primer cop que porto un cotxe tan antic i el neguit de ser el cotxe que és. Ens apropem a una lleugera rampa descendent i premo el pedal de fre una mica. No noto cap diferència de velocitat. No ens alterem, pensava, és un cotxe de fa anys i no pots esperar que reaccioni com ho faria el cotxe dels meus pares. Premo més i segueix sense frenar. Començo a tenir una mica de por, procuro mantenir la calma, però abans de pensar-hi em veig amb el pedal de fre completament a fons, el cotxe que segueix baixant la rampa cap a una carretera i el meu cor a punt de la taquicàrdia. El meu tiet que anava al seient del copilot em mira i em deixa anar "no frena, ¿verdad?". Li contesto amb la crua realitat i em demana de treure la marxa i li fot una estirada al fre de mà. El vehicle es clava i la pau regna dins el cotxe. Demano al meu tiet que doni la volta al cotxe ell, que el porti allà on ens l'havien deixat (poc més de 150 metres en línia recta) i en posar marxa enrere sona una rascada més forta encara que la que li havia fet jo al principi. Aquell embrague estava fet caldo. Un cop estem a la casella inicial, li comentem la jugada al venedor que, amb la cara completament blanca puja al cotxe per comprovar la situació i acabar determinant que tenia una bombolla d'aire immensa al circuit del líquid de frens (el tema frens és recurrent, ja s'anirà veient). A més, puc veure com quan ell el mou sols li rasca (escandalosament) la marxa enrere i veig que l'arranca en segona. No em va fer gaire bona espina i vaig decidir marxar d'allà per acabar determinant que aquella unitat no seria la meva, malgrat la gran semblança. Una llàstima.

Tan a prop però tan lluny...

Aquest estrall no va fer parar la recerca, de fet vaig obrir les mires a altres colors i a plantejar-me l'opció dels fars rodons, tot i que no les tenia totes. D'entre més de 20 van quedar dos finalistes. Un a Talavera de la Reina (Toledo) amb el terra reparat, però que es negava a passar-li la ITV abans de vendre'l i que a mitja negociació li va començar a córrer pressa vendre i li van aparèixer compradors del no-res. Després d'algun missatge que es podria entendre de males maneres, vaig tallar i va quedar descartat. L'altre finalista era un Charly de Madrid que va quedar eliminat de la final després que aparegués un finalista més per sorpresa. 

El toledà no era aquest, però podrien ser bessons idèntics.

Amb els finalistes fora de joc, vaig desfer el camí i vaig revisar els que havien quedat fora. D'entre tots, en va destacar un de color lila-blau amb pintura metal·litzada. Era relativament a prop de casa i vaig concertar una cita amb el propietari. Tenia la sensació d'haver-lo trobat, de ser el que volia, però no em podia fer il·lusions. Mantinguem la calma i anem-lo a veure. N'estava perdudament enamorat.

Aquesta és la captura de l'anunci de Wallapop. Si em coneixes t'hauria de sonar...