L'origen, part 2: Buscant un 2CV

 Necessitava un dos cavalls, això era vox populi. Em vaig posar a remenar per Wallapop i vaig decidir marcar-me un pressupost màxim. Primerament, vaig investigar sobre les Dyane 6, que eren substancialment més barates, però el que jo sempre havia volgut era un 2CV o sigui que va tocar incrementar el pressupost. Afortunadament, em van oferir entrar a treballar a l'hospital Quirón durant l'estiu per cobrir als qui havien marxat de vacances, això em va permetre fer càlculs i veure que era viable optar per una cabreta. 

Una afició que ara fa temps que no practico és sortir en bicicleta, i solia compartir-la amb la meva amiga Berta. Quan tornàvem de fer uns 30km vaig veure prop del galliner de la masia on vivia que hi havia una silueta que em resultava familiar. Li ho vaig comentar i em va dir que algú havia deixat aquell cotxe allà feia temps i que si volia que el podríem treure i me'l podia quedar. Amb llàgrimes als ulls i ganes d'emmerdar-me fins a les celles vam decidir dia i hora.

El panorama era complicat, el cotxe estava bastant inaccessible i el primer que va tocar fer és netejar tot el que es pogués la zona on hi havia crescut absolutament de tot. Un cop net a cop de falç, va començar la segona batalla: vespes. Aquesta lluita vaig haver de veure-la des d'un segon, tercer o quart pla, ja que de tota la vida he tingut una fòbia bastant intensa als insectes que volen (ho estic superant a poc a poc, encara queda treball per fer) i ma mare va ser la gladiadora que va decidir enfrontar-se a l'exèrcit groc i negre. Ho vam mig aconseguir calmar i es va poder posar una eslinga al cotxe per poder-lo estirar amb el Land Rover del pare de la Berta. El cotxe va sortir, sí, però quan vam veure el que hi havia dins...

 

El que vam trobar dins era digne d'una pel·lícula de terror. Absolutament ple de vespes a les quals el moviment amb el Land Rover no les havia fet gaire gràcia. Ens vam atrevir a obrir el maleter durant 1 microsegon per descobrir, a més d'alguna vespa que es va escapar, que estava tot ple de caques de rata. Ningú va gosar intentar obrir cap de les portes. Es va decidir que aquell cotxe es quedava on estava i que ja pensaríem en què fer més endavant. A més, malgrat que ma mare va guanyar la batalla contra les vespes, no es va escapar d'un parell de mossegades que ens van obligar a passar pel CAP perquè se li va posar una mà com un globus aerostàtic. Pomadeta durant uns dies i a patir-ho. Té el cel guanyat.

Ja a casa després del pit-stop postlluita al CAP, vaig demanar l'informe complet del vehicle a la DGT. El cotxe estava sense ITV des de l'any 2000, sense assegurança i en estat de denegatòria. Les dues primeres eren senzilles d'entendre i comprensibles, però la tercera va tocar anar la a demanar a Sant Google. Resulta que el cotxe estava embargat per l'estat i que per comprar-lo al propietari s'hauria de fer front al deute que tingués pendent. Això em va espantar molt i vaig cometre el que ara ja sé que és un gran error. El vaig donar per perdut. 

La manca de coneixement de causa, la por de fins a quant podria pujar la broma del deute i regularitzar l'estat del vehicle, el no tenir ni la més remota idea de mecànica i les recomanacions d'amics i familiars em van fer arribar a aquesta conclusió. Encara avui me'n penedeixo, tot i saber que no tenia (ni tinc) espai, temps ni eines per posar-m'hi. Hagués estat un projecte maco i una bona manera d'aprendre sobre el cotxe i de mecànica, però m'hi vaig acovardir. Espero que el Quim d'una altra línia temporal on es va decidir rescatar aquell 2CV l'estigui gaudint al màxim, la realitat és que a la nostra línia temporal aquell cotxe va desaparèixer en grua i no n'he sabut res més. Espero que estigui en bones mans.